dissabte, 28 de juliol del 2012

La noche antes del viaje


Col.legues, companys de viatge:
Después de la lectura de la guia Lonely Planet, jo faria una cosa com esta:
Serem 10 dies a Myanmar, i crec que hauriem d’estar a Yangon, Bagan, llac Inle i, si tenim temps, Mandalay.

1.- En arribar a Yangon, m’hi estaria  3 o 4 dies, ja que potser siga del més interessant del viatge. A banda, hi trobarem agències de viatges, on podrem decidir i tancar les solucions per a la resta de l’estada.
Un dels dies a Yangon, jo el dedicaria a visitar la zona del delta:
·       Thanlyn, Kyauktan (al costat, s’hi pot anar amb taxi)
·       Twante (amb Ferry)
·       Pathein (tal volta massa lluny: un dia per a esta ciutat, la 4ª ciutat del país i important port del delta. Ferrys tots els dies).
De Yangon, obvie els llocs que crec que cal visitar, els llocs on eixir a prendre alguna cosa perquè això, sobre la marxa… però a Yangon, mercats, canvi de divises, ruta a peu pel centre, 3 hores per la línia de tren circular de Yangon (51), salons de te, visitar les pagodes, el llac Kandawgyi… I molt especialment:
·       Menjar: al carrer, al Nilar Biryani (59)
·       Prendre copes: JJ City, YGN bar, salons de te…
·       Dormir : Panorama Hotel, Mother Land Inn 2, My Shan Hotel, Three seasons hotel...
·       Massatge al Seri beauty and health (51).

Després, els altres destins (Bagan, Inle, Mandalay), estan més lluny, així que jo agafaria un avió.

2.- Cap a Bagan (Nyaung U -123-). Des de Yangon:
·       Avió 70’, 85$, 6-8 diaris.
·       Bus 11h, 15.000 MMK, 1 diari.
·       De Nyaung U a New Bagan, taxi 7000 MMK
·       Bicis en Bagan i Nyaung U (119)

A Bagan, clar, les planures de temples, excursió de ½ dia per l’Ayerawadi cap als temples, el monte Popa.
Dormir (en Nuevo Bagan -129-: Kumudara hotel, Thazin garden hotel, Thiri Marlar hotel).
Menjar: Bagan antic. Sharahba III (127)
Cerveses: Shwe Ya Su.

Eixir cap a Mandalay:
·       Avió 30’, 49$, 6 diaris
·       Bus 6-8h, 6500 MMK, 1 diari.

3.- Llac Inle.
·       Avió. De Bagan (Nyaung U) a Llac Inle (Heho: taxi aeroport a Kalaw, 1 ½ h, 30000 MMK), 62$, poc de temps.
·       Bus: De Bagan a Kalaw amb bus, 6-8 h, 13000 MMK.

Arribar a Kalaw estaria bé, és una estació de muntanya des d’on es pot fer senderisme, crec que paga la pena passar-hi alguna nit, menjar-hi: Pine Hill Resort, Easter paradise motel.
Després, es pot anar al llac Inle (es pot fer una caminata amb guia, però és llarga, encara que es podria fer parcialment, o s’hi podria anar amb un cotxe amb conductor -178, 194-)
Si decidírem anar directament de Heho a Nyaungshwe (que es troba al costat nord del llac), són 25000 MMK amb taxi.
Nyaungshwe és interessant, té mercat, pensions i restaurants. A més, s’hi han de traure permisos per a visitar el llac (5$, p184).
·       Dormir: Princess garden hotel, Aquarius Inn (186).
·       Comer: Al carrer… al mercat Mingala (canvi de divises! 190), mercat nocturn, i Lyn Htett Mianmar traditional food, View point restaurant.
·       Cerveses: Kaung kaung (190).
·       Passeig amb bici a les aigües termals de Tofu (187).
·       Mercat cada 5 dies.
·       KKO internet 190.
D’ací cap al llac, taxis o turnés organitzades (excursió pel llac 12000 MMK, un dia (193) … i visitar
·       el mercat itinerant cada 5 dies
·       Inthein: la selva, ruta a peu (191).
·       Ywama
·       Nga Hpe Kyaung (monasterio del gato saltarín)
·       Dormir al llac es pot fer, hi ha complexos turístics d’alta gamma, com Golden island Cottages, amb pilots sobre el llac, però semblen això, molt turístics.


De Kalaw a Mandalay
Bus: 9h, 10000 MMK, 2 al dia
De llac Inle a Mandalay: busos nocturns
Avió de Heho a Mandalay: 42$, alguns al dia.

3.- A Mandalay, visitaria
·       el turó de Mandalay al capvespre
·       el fossar, la murada, la fortalesa
·       circuit amb bici (219)
·       el mercat dels orfebres (215)
·       Mercat nocturn
·       Compres de marionetes
Dormir:
·       Hotel red canal
·       Peacock lodge
·       Mandalay city hotel.
Prendre copes
·       View point
·       JJ cafe 2
·       Lake view (226, amb passes de modelos!)
·       Yatanaban

De Mandalay a Yangon:
Avió, 92$, alguns al dia.
Bus 12000 MMK, 10h, de nit.

Bé, no sé… ja en parlarem. Un salut i ànims a tots, als d’Alacant i al Boss en Bangkok!
JC

dimecres, 11 de juliol del 2012

¿Por qué, papá, por qué?

Per què em passe gran part del matí consolant persones desorientades en l'administració pública, de la qual, jo en forme part? Per què he estat esperant tota la vesprada -a casa sense eixir- un tècnic del calentador de gas que no ha vingut? Per què faig una cua a correus per replegar una carta perquè m'havia avisat un full de "no se encuentra en casa", i quan l'arreplege veig que és de la companyia elèctrica que gestiona el meu subministrament, a qui he donat les meues dades per davant i per darrere, i la carta només em diu que no sap com contactar amb mi? Per què, quan hom fa la feina que li pertoca no troba els resultats esperats? Per què, quan hi ha l'evidència del treball -fet com s'ha sabut fer i de manera honesta-, hi ha canvis i retallades en els beneficis? Per què no ho enviem tot a la merda i ens anem a viure lluny? 
Per què aquest puto blogger no em deixa ara pujar fotos?

dimarts, 10 de juliol del 2012

Teclejant al juliol

Ràbia reconcentrada per no poder degustar unes clòtxines el diumenge passat al Cabanyal a can Diego (resultava poc acollidor, resultava massa un local de menjars preparats, un local poc pensat per consumir-hi: ni que fos un plat de clòtxines amb dues cerveses), i no trobar oberta la taverna Flor (guanyen diners i tanquen el diumenge, no debades un senyor al carrer afirmava "la bodega Flor és el millor bar per esmorzar a Cabanyal, aniràs a un lloc, aniràs a un altre, però acabaràs tornant a la bodega Flor": poca broma). A la fi, haver d'esmorzar finalment al bar Don Cabañal, on, què voleu que diga, ni la lectura del periòdic ens sentava bé...
Noves formes d'envejar un gelat a l'estiu, en aquest estiu calorosíssim de València: a berenar a la Xufera no hem anat encara, deu ser que l'estiu no ha començat per a nosaltres, deu ser que tornem a casa avançada la vesprada, deu ser que aguantem com podem la temperatura altíssima de la ciutat, que l'abandonem de matí per anar a treballar i que en tornem tard: no hem anat ni a la platja. Ens refugiem en aquest puto face i en aquest puto twitter dels collons on no hi caben més de 140 teclejades, i això és una merda (ja ho deien en Trueba "no me interesa nada que se tenga que decir en 140 caracteres" i en Calamaro "boludos que escriben boludeces"), però ací estem, sobrevivint amb la que està caent: no mirem les notícies, obviem el telediari i teclegem i teclegem.

dijous, 14 de juny del 2012

Mañana en la oficina

Una mañana de oficina es siempre un espacio inesperado vacío de tiempo y de contenido racional. Los pintores presuponen un presupuesto para trabajos de arreglo de canales de desagüe, y se acabaran las goteras. Más tarde, un error informático (de un usuario, porque el programa no se equivoca nunca: está programado para no equivocarse) provoca que una familia observe la inexactitud de un certificado: a ver si se acaban las becas. Hubo también que valorar qué modelo de sobre para la matrícula sería el conveniente, porque los hay de solapa en pico y los hay de solapa recta: ¿abriendo cuál de los dos se siente más feliz un administrativo? Hay que acertarlo, porque estamos hablando de unos 3.000. Antes del encargo de los sobres fue necesario sentarse con las mujeres de la limpieza para concretar su horario del próximo curso escolar, previa consulta con los sindicatos.
Al final de la mañana, los conserjes se vieron desbordados con la organización del millar largo de llavines que abren candados de diferentes taquillas, y por la fianza de 5 euros a devolver por el derecho al uso de cada una de aquellas llaves. La solución fue clara: cada usuario se compraría su candado con su llave, y se acabaron las fianzas y las devoluciones, y quien se lo deje acabado el curso, cizalla y a tomar pol saco.
Al reloj del patio se le cayó el minutero, y el herrero tuvo que arreglarlo en trabajo vertical. Para ser una varilla minutera, medía un metro y se aseguró a un reloj situado a 12m del suelo. Mientras tanto, las excesivas explicaciones al público saturaban la cola de aquellos que querían preinscribirse. Esto pasó, claro, avanzado ya el mediodía, y el remedio consistió, de momento, en inscribir sin condiciones en el ordenador a los candidatos, porque los queríamos a todos. Por lo menos, a los de 1º de Bachiller. ¿O no?

dijous, 3 de maig del 2012

Divendres de tennis.

Jo em sentia decadentment pletòric baixant la finestra del cotxe i deixant que es sentira "Sherry darling" arreu del carrer Mediterrani fins al mercat del Cabanyal.
Uns minuts abans escoltava la xerrimeca d'un grup d'adolescents al seient de darrere del meu cotxe, com si fóra l'alé al bescoll del defensa central. A les pistes de tennis on els duia s'accedeix des de ma casa al carrer Vicent Gallart, i es tomba després a l'esquerra pel carrer de la Reina.
I feia més minuts encara veia una inoportunitat no poder estirar-me al sofà per fer la migdiada. No hi havia aquest divendres opció per al descans perquè, amb el mos a la boca, he pujat al meu cotxe uns jòvens amb raquetes.
A la fi, tornant, he pensat que havia valgut la pena sentir-se macarra al volant. Decadentment macarra ni que fos.

dimarts, 1 de maig del 2012

Use el transporte público.

La colisión múltiple se produjo porque cada uno de los cien conductores de los turismos implicados, se había abstraido un momento de la realidad, y en una coincidencia de despiste, se observaron como en un teatro, siendo ellos actores al volante que imaginaron que tenían un accidente.

dijous, 26 d’abril del 2012

Una de vídeos

Avui tocava un record al gran Robe Iniesta (clik!).

LA VEREDA DE LA PUERTA DE ATRÁS.

Si no fuera porque hice colocado el camino de tu espera me habría desconectado; condenado a mirarte desde fuera y dejar que te tocara el sol. Y si fuera mi vida una escalera, me la he pasado entera buscando el siguiente escalón, convencido que estás en el tejado esperando a ver si llego yo.
Y dejar de lado la vereda de la puerta de atrás, por donde te vi marchar como una regadera que la hierba hace que vuelva a brotar, y ahora es todo campo ya.
Sus soldados son flores de madera y mi ejército no tiene bandera, es sólo un corazón condenado a vivir entre maleza sembrando flores de algodón. Si me espera la muerte traicionera, antes de repartirme del todo me veo en un cajón: que me entierren con la picha por fuera para que se la coma un ratón... Muere a todas horas gente dentro de mi televisor; quiero oír alguna canción que no hable de sandeces y que diga que no sobra el amor, y que empiece en sí y no en no.
Y dejar de lado la vereda de la puerta de atrás, por donde te vi marchar como una regadera que la hierba hace que vuelva a brotar, y ahora es todo campo ya.


Dices que a veces no comprendes qué dice mi voz.
-¿Cómo quieres que esté dentro de tu ombligo?-
Si entre los dedos se me escapa volando una flor y ella solita va marcando el camino.
Dices que a veces no comprendes qué dice mi voz.
-¿Cómo quieres que yo sepa lo que digo?
Si entre los dedos se me escapa volando una flor y yo la dejo que me marque el camino.


(Extremoduro, 2002). Versió lliure (només en la puntuació, eh?)

dijous, 19 d’abril del 2012

Condicions


CONDICIÓ DE SUÏCIDA
-L’he trobada penjant d’un arbre, esta vesprada a l’albereda de ponent!
Alícia estava corpresa, s’havia quedat parada i maleint davant el balanceig del cadàver.
A poqueta nit, mentre feien el sopar, li ho explicava a Raül:
-Com ho veus? L’home buscant-la tot el dia, i li pega per penjar-se justament el dia de l’aniversari de la filla, amb la festa preparada a casa.
Asseguts a taula, degustant un cruixent pollastre al forn, Raül en va donar l’opinió:
-Ser un suïcida és un absurd, no conec imbecilitat major. Si penses que la teua vida és una merda, canvia de vida. Però continua vivint.
Eixa mateixa nit, Raül es va alçar del llit, sonàmbul, i es va tallar les venes.

CONDICIÓ D’INSOMNE
L’insomne planteja una qüestió de la màxima substància, difícil de resoldre.
Sònia havia deixat de fumar, i des de feia 8 mesos, se’n vanagloriava davant qui fóra. Estava tan pagada de si mateix, del que havia aconseguit amb esforç, fermesa, sofriment i esport!
Un matí, en despertar-se, es va trobar la boca pastosa i amb un regust de tabac al paladar. Què li havia passat durant la nit, sabent com se sabia sonàmbula?... Va deixar anar un ai quan a la cuina es va trobar un cendrer ple de burilles.

CONDICIÓ DE SONÀMBUL
-Ai, fill meu, l’ull dret del pare, el que més vull! Que tingues molt bona nit, somia amb els àngels, fins demà!
El gentil pare es va llevar de bon matí per fer al fill la besada de bon dia…

dijous, 5 d’abril del 2012

Un fin de semana en los locales del infierno.


         Tal vez los hoteles, hasta los imperturbables hoteles de lujo, guarden el pálpito nervioso de aquellos huéspedes que pasaron fugazmente por ellos, sin querer dejar huella de sus torpes intentos de consumar el acto.
         Pero tal vez, inesperadamente, se quedan sus fantasmas en las habitaciones amplísimas, en los ascensores perfumados, en la sofisticada cafetería del hotel.
         Y después, durante las cenas en locales abarrotados de Ciutat Vella, se pasean por las mesas importunando a aquellos clientes que intuyen su presencia pero no acaban de interpretarla, y toman otro bocado sin entender por qué pasó por su lado un halo ingrávido.
         Tal vez los carajillos libados en la fría terraza del Café Lisboa supieron a la celeridad con la que se consumían los cigarrillos por miedo a que el relente los helara.
         Después, precipitadamente, dos sombras salieron a pescar, a tirar al anzuelo en los caladeros de la noche y, huyendo de la prosaica sobremesa, pararon un taxi que conducía a ámbitos con un regusto más literario, ámbitos de penumbra húmeda, de vahos y sudores, de cuerpos enlazados y jadeos teatrales.
         En los locales del infierno los actores principales pasearon su esplendor desde el escenario a la platea, en cada dependencia oscura, en la densidad de los reservados para fumadores, en cada sorbo de gintónic. Y su intensidad fue tal que los espectadores irrumpieron en aplausos desde los ojos abiertos, desde las profundidades de su sexo primario.
         Al final de todo, no fue tal vez para tirar cohetes, pero el evento tuvo su aquél.

dimecres, 28 de març del 2012

Problemas de dinero



El viernes pasado, en el café Colores esperaban Alberto, Salva y las amistades de la consultora, aquellos instalados en los edificios piramidales de Montolivet, donde un dia corrió el wisky después de un arroz meloso en el Rey Chico. Pero eso fue hace meses. El dia del que quería hablar, el viernes del café Colores, fue de mesas en la terraza y copas de cerveza, servidas por una camarera llamada Verónica, grandes copas redondas delante de rostros conversadores en donde se dibujaban sonrisas en las que se leía una concomitancia de voluntades que empujaban a un grupo de hombres, un dia cualquiera, a relacionarse con la avaricia del que lleva tiempo sin salir de casa, adónde no piensa volver hasta después de haber consumido, pasada la cena, el gintónic pertinente.
Con el bolsillo lleno después de la visita al cajero automático, rememoramos aquella frase acuñada con criterio por Cuca Orero, que quedó para los anales de las frases célebres de la historia de la humanidad:
-Tú tienes el dinero, tú tienes el poder.
Así que intensísima semana de conciertos, cenorrios, vicios y situaciones límite inconfesables: No tenemos problemas de dinero, dijo Luis Vendrell, tendremos más o tendremos menos, pero no tenemos problemas de dinero.

dimecres, 21 de març del 2012

Des del tren


Des del seient del tren, des d’aquell seient que és el meu favorit perquè no hi ha una persona asseguda davant que m’impedisca estirar les cames, observe per la finestra com discorren, en càmera panoràmica, les primeres evidències de la primavera en forma de llum, de paisatge verd i de cels blaus.
En aquest agradable i assolellat context, el més oportú fóra buscar una terrassa, llegir el periòdic i prendre una cervesa amb uns cacaus –la tauleta una talaia des d’on observar el moviment del carrer, el pas de la gent-, però, a pesar d’aquesta convicció, hauré de dedicar el matí de demà a la vulgar tasca de gestionar un certificat de firma electrònica.
Obviant, per ser massa sabut, el fet d’anar a treballar.
Si jo el que voldria seria anar-me’n per ahí!